Historia del Gato, para aquellos que amamos a estos preciosos felinos

bio-eco actual_2 octubre'13 MADRID BIioecoactual_6 novembre'13.indd

En la Edición de Octubre de 2013, en la revista BioEcoActual aparece este artículo sobre la Historia del Gato en la edición de Noviembre, aparecerá la segunda Parte. ¿Cómo, cuando y donde se domesticó el gato?

lleonet 

BioEcoActual en catalán Octubre

BioEcoActual en Castellano Octubre

Bioecoactual en Castelano Novimebre

Bioecoactual en Catalán Noviembre

El Gat i la seva Història

La domesticació dels gats:

Vers l’any 6000 a.C, al Nord d’Àfrica, es va produir el fenomen que coneixem com Revolució Neolítica. Aquesta revolució va ser possible gràcies al riu Nil, el qual va permetre desenvolupar una enginyeria hidràulica que va convertir un país de terres àrides en una zona de terres molt fèrtils on va florir l’agricultura. Aquest fou el principi de la gran civilització dels faraons, civilització, en els orígens del la qual, va produir-se el procés de domesticació del gat salvatge del desert nord-africà (felis silvestris lybica).

El Neolític és la segona etapa de la Prehistòria dels éssers humans. Malgrat que en la seva etimologia grega significa Edat de Pedra Nova, la principal diferencia amb l’etapa anterior, l’Edat de Pedra Antiga o Paleolític, no és el tipus de tecnologia lítica, sinó el modus vivendi en la relació a l’obtenció de recursos per a la supervivència. El Neolític és el període en què els humans van abandonar la seva condició de nòmades per esdevenir sedentaris, començar a domesticar plantes (agricultura) i, posteriorment, també a domesticar animals. Es l’inici de l’intent humà per dominar la natura. El terme Neolític va ser proposat per l’historiador britànic John Lubbock. Per eminències com Gordon Childe, considerat el pare de l’arqueologia moderna, el Neolític seria la primera edat daurada de la humanitat, no obstant, els canvis en la manera de viure dels humans van transformar els paisatges i això va tenir un impacte directe en els ecosistemes i en la conducta d’alguns animals amb els quals es compartia el mateix entorn. Aquest seria el cas dels ancestres dels gats domèstics (felis silvestris catus).

Malgrat que per a celebritats de l’arqueologia com Gordon Childe, el Neolític fou la primera edat daurada de la Humanitat, des del moment en què va produir-se aquesta revolució, no sabem viure amb harmonia ni amb els ecosistemes, ni entre els propis humans. D’ençà, els humans, allà on anem, amb el nostre modus vivendi, la nostra presència, mai és innòcua, sempre acabem transformant l’entorn.

Pels habitants de l’Antic Egipte, el cultiu de cereals com el kamut (blat egipci) era bàsic per a la supervivència, tanmateix, com per a qualsevol civilització, la conservació del propi aliment també és fonamental. Les sitges i els graners han estat tradicionalment els magatzems on s’han conservat els cereals secs per a proveir a les poblacions. L’aparició dels primers graners durant el Neolític va suposar un fenomen ambiental, ja que es van convertir en un autèntic focus d’atracció per als petits rosegadors. La presència abundant d’aquests animalons era un problema greu per als agricultors, però darrera dels ratolins, van anar-hi els gats. Els humans creant graners van provocar un canvi en l’entorn que va comportà canvis per a ratolins i gats salvatges nord-africans.

Els ancestres dels gats domèstics, felis silvestris lybica o gat salvatge africà, són animals de desert, tenen una naturalesa solitària i són molt territorials, poden caçar petits rosegadors i aus amb la mateixa eficiència que un tigre i com tot animal salvatge, evita el contacte amb els humans.

Les hipòtesis sobre les causes que van propiciar el procés de domesticació del gat es basen en què els humans, havent esdevingut agricultors, van considerar-los com animals aliats, ja que així evitarien que els ratolins es mengessin els cereals dels graners. Poc a poc, gats salvatges i humans van anar establint contacte, tolerant-se mútuament. No obstant, el gat salvatge és un animal solitari i molt territorial, que no tolera el contacte amb els humans, ni tampoc la presència d’altres gats competidors, donat que és un animal autòcton d’un medi àrid on els recursos per sobreviure són molt limitats. Probablement, els ancestres dels actuals gats domèstics van ser els més tolerants al contacte amb els humans i alhora a la presència d’altres gats, donat que els graners els proporcionaven més abundància d’aliment, fet que els va convertir en més permissius.

Una de les hipòtesis més probables sobre com i per què els gats van ser domesticats relaciona el fet que els humans es convertissin en agricultors, guardessin el gra sec en sitges i que això atragués als petits rosegadors… i és clar, darrera als ratolins… van venir els gats, els seus depredadors naturals, els quals es van convertir en guardians dels graners.

El contacte amb els humans, generació rera generació, va fer que aquesta cohabitació es convertís en una relació cada cop més entranyable i que entre alguns humans i alguns gats es desenvolupés una relació d’afecte mutu. Malgrat que les primeres troballes de fòssils paleontològics situen els primers focus de domesticació del gat a Egipte vers l’any 3000 a.C, l’any 2004, el descobriment l’illa de Xipre d’una tomba datada vers 7000 a.C, en la qual hi havia enterrats junts un gat i un ésser humà, situa l’inici de la relació entre gats i humans a uns 9000 anys d’Història. El gat descobert a Xipre presenta una morfologia molt propera a la del gat salvatge africà, sense les modificacions de l’esquelet degudes a la domesticació.

Història de la relació entre els gats i els éssers humans:

Des d’Egipte, els gats domèstics es van estendre pel Proper Orient, Pèrsia i l’Índia. A Europa van arribar-hi a través de Grècia, on van ser guardians dels graners dels oikós. A Grècia van ser coneguts pels romans, els quals en comprovar els beneficis de conviure amb gats i els van estendre pel Mediterrani i tot Europa. L’expansió dels gat a la resta del Planeta va ser, sobretot, a través dels britànics.

El gat ha estat venerat o considerat maligne segons les diferents visions determinades pel relativisme cultural i l’evolució social. A l’Egipte faraònica, era considerat una animal sagrat i matar-los es podia castigar amb la pena de mort. La deessa Bastet, protectora de les llars, era representada amb un rostre felí. En la cultura islàmica, els gats també són molt apreciats, el profeta Mahoma tenia una gata, Muezza, moltes llegendes parlen de les seves virtuts benefactores, una d’elles narra que Muezza li salvà la vida al profeta fent fugir una serp. En alguns països asiàtics, els gats poden ser considerats un recurs càrnic, igual que els gossos. Aquest costum gastronòmic és entès com una aberració a les societats occidentals, però més enllà de l’espècie, tots els animals mereixen el mateix respecte, no ser matat, hauria de considerar-se un dret universal. La visió dels gats a Occident ha millorat molt gràcies a l’evolució social, però, històricament, els gats han estat perseguits durant segles a Europa, sobretot, els negres. Durant l’Edat Mitjana, els gats van ser víctimes de persecucions i atrocitats fomentades per supersticions absurdes que els culpaven de provocar fenòmens meteorològics i que els consideraven la forma metamòrfica de dimonis i bruixes. L’any 1233, el Papa Gregori IX, va declarar els gats com la reencarnació del mateix Satanàs. Fou aleshores quan les persecucions i la barbàrie van assolir nivells esgarrifosos, milers de gats van ser cremats vius, empalats, ofegats, defenestrats… i sotmesos a tot tipus de tortures… fins a tal punt que la població de gats va minvar notablement i això va tenir conseqüències molt greus. Malgrat que els gats no són els depredadors naturals de les rates, ja que les rates són asiàtiques i els gats nord-africans, els gats sempre van plantar cara a les rates que arribaven d’Àsia com a polissones als vaixells mercants. La falta de gats va afavorir la proliferació de rates, fet que va facilitar l’expansió a Europa de major epidèmia mortífera que ha conegut mai el Vell Món: la pesta negra.

Els gats són els depredadors naturals dels ratolins, però no de les rates, ja que ambdós no són originals del mateix entorn natural. Paral·lelament a la disminució de gats, els ratolins i les rates, arribades a través dels vaixells comercials procedents d’Orient, van proliferar molt a Europa i això va facilitar la propagació zoonòtica de la pesta negra.

A finals de l’any 1347, unes naus sicilianes, que portaven mercaderies d’Orient, van ser les primeres transmissores de la pesta bubònica al continent Europeu. La causa fou la presència de rates negres asiàtiques infectades amb el microorganisme patogen yersinia pestis. Els humans van contraure la infecció mortal a través de les picades de puces que prèviament havien picat als rosegadors infectats. L’any 1348 és recordat com l’any en què la gran hecatombe va arrasar Occident. L’epidèmia va reduir la població d’Àsia i Europa a la meitat i va fer estralls i rebrots durant 400 anys. I tot i així, els humans no es van cansar de persecucions, de fet, sembla que encara en volien més i també van haver de partir-les les dones que van ser acusades d’haver provocat la pesta, les acusades de bruixeria. Les dones acusades de ser bruixes solien ser les dones més pobres, la població més marginal i vulnerable, les qui patien doble discriminació: ser dona i ser pobre i el fet de ser vídues les feia encara més febles. L’estereotip de la bruixa es una dona gran vestida de negra, estereotip que es correspon a l’anciana vídua, que sempre vesteix de dol. Les vídues són, encara avui, un dels col·lectius amb més risc de pobresa i exclusió. Al segle XV, va començar a tot Europa una gran onada de repressió contra la bruixeria. Milers de dones van ser cremades vives, linxades i torturades entre els crits i rialles de masses de gent, que les acusaven absurdament de provocar fenòmens naturals. El 1618 va començar la gran onada de repressió contra la bruixeria a Catalunya, això fou després d’un any de grans aiguats que van malmetre les collites… les dones més pobres van ser acusades de provocar aiguats, pedregades i altres fenòmens meteorològics que van causar danys molt perjudicials a nivell col·lectiu. Els gats van ser acusats de ser còmplices de les bruixes. Les dones més pobres i els gats van ser convertides en el blanc de la ignorància, de la paranoia i les ires col·lectives, mentre els qui acumulaven i especulaven amb les riqueses i el blat en temps de caresties, havien aconseguit desviar les culpes cap als més vulnerables. Dones i animals.

Segons l’antropòleg nord-americà Marvin Harris, la fòbia paranoica que va conduir a la persecució de bruixes i gats va ser una estratègia de la classe dirigent contra els moviments de solidaritat camperola. La bruixeria no fou una contestació social, sinó una forma de marginació. Les dones pobres no eren cap perill, però acusant-les de voler fer mal atribuint-los falsos poders sobrenaturals, es va aconseguir trencar la cohesió social i popular. Les autoritats, fomentant l’odi, legitimant les persecucions i repressió, van aconseguir que el blanc de les ires populars fossin els més vulnerables i no els qui tenien més.

Les dones pobres i els gats van ser el blanc de les ires populars i així es va desviar l’atenció per tal que els afectats per les injustícies socials no s’enfrontessin a les classes poderoses.


Les colònies urbanes de gats:

Al segle XX, els humans van tornar a transformar l’entorn canviant el seu model econòmic, van deixar d’existir molts graners i masos tradicionals, les ciutats van créixer i es va imposar l’asfalt. Una vegada més, les activitats antropogèniques van condicionar la vida dels gats, però, aquesta vegada, la revolució urbana, els va desproveir d’un entorn adequat. Si per una banda, actualment, hi ha gats que viuen amb humans molt ben atesos, altres malviuen als carrers de forma precària. Per abordar aquesta problemàtica, alguns municipis han optat per l’extermini de gats i per multar a les persones compassives que els alimentessin. Les millors solucions, però, sempre són les que respectin els animals. La implantació de colònies controlades és una forma de trobar l’equilibri en la relació entre persones i animals, per tal d’intentar proporcionar una major benestar als gats que han nascut al carrer. Experiències a casa nostra i a nivell internacional avalen aquest model. Un dels exemples més interessants és Torre Argentina, la colònia felina més antiga de Roma. Els Gatti di Roma viuen als monuments arqueològics i s’han convertit en un gran reclam turístic, l’ajuntament els ha declarat ciutadans de la ciutat eterna.

Helena Escoda Casas
Llicenciada en Història
Posgrau Dret Animal UAB